Carles Riba

ORACIÓ DE L'ANGÚNIA POÈTICA

Senyor que heu alenat dins el meu fang:

ara la meva jovenesa

és com una aigua mesa al forn,

que penetra l'alè subtil del foc,

i bull, i escampa al seu voltant

una amorosa suavitat

que fa de bon estar-hi prop.

Senyor, dins de mi heu posat

la presència viva d'una dona

com l'aigua bombollant dins una argila nova:

dintre meu per primera vegada s'és obrat

el miracle de la paraula que consola:

i els homes se m'atansen

per si de mi els banyés el rou

tebi i alat de la paraula.

Senyor, perquè haveu cridat tan fort

dins aquest fang meu trencadís?

O ens heu posat aquest daler dintre del cor

perquè ens hi turmentem, així

com és el meu turment, que en parlar sento estort

escapar-se'm el baf que m'enfortís

-la presència d'ella vehement-

en un anguniós deslliurament

com deu sé el de l'anima per la mort?

Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!

Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?

O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?

Què, si no sou ja Vós, Senyor?