Joan Oliver

Obsencia

Tan fonda, amiga meva, tan estranya
la distància de mar i continent!
I tan alta i tan freda la muntanya
que ha de sobrevolar el meu sentiment!
I aquesta soledat que m’acompanya,
avarament fidel, entre la gent!

Si ets en mon somni tan present, tan clara
que percebo la fressa del trepig,
que sento el teu alèn en la meva cara
i el sabor de tants besos entremig,
¿com és possible que l’absència encara
no hagi cedit, vençuda pel desig?

No pas com l’escultor que espera glòria
ans com l’amant que només pensa amor,
he refet en una obra transitòria
la teva imatge amb afanyós rigor
damunt el marbre dolç de la memòria
i amb el cisell blaníssim de l’enyor.

I així tu ets meva en la presó secreta
d’on mai ningú no trobarà el camí,
i de nit, com qui fa una malifeta,
que ni l’àngel mateix nok em pot sentir,
arriba fins a tu, a la quieta
i en pensament, allò més pur de mi.

Jacint Verdaguer

Vora al mar

Al cim d'un promontori que domina

les ones de la mar,

quan l'astre rei cap al ponent declina,

me'n pujo a meditar.

Ab la claror d'aqueixa llàntia encesa

contemplo mon no-res

contemplo el mar i el cel, i llur grandesa

m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,

me guarden tants records,

que em plau reveure tot sovint en elles

mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,

que m'ha aterrat lo vent,

ab ses torres i cúpules altives

d'evori, d'or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona

joguina d'infantons,

petxines que un instant surten de l'ona

per retornar al fons:

vaixells que ab veles i aparell s'ensorren

en un matí de maig,

illetes d'or que naixen i s'esborren

del sol al primer raig:

idees que m'acurcen l'existència

duent-se'n ma escalfor,

com rufagada que s'endú ab l'essència

l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen

les ones que se'n van;

si no tinc res, les ones que ara vénen,

digueu-me: què voldran?

Ab les del mar o ab les del temps un dia

tinc de rodar al fons;

per què, per què, enganyosa poesia,

m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?

Platja del mar dels cels,

quan serà que en ta pàgina serena

los escriuré ab estels?

Carles Riba

ORACIÓ DE L'ANGÚNIA POÈTICA

Senyor que heu alenat dins el meu fang:

ara la meva jovenesa

és com una aigua mesa al forn,

que penetra l'alè subtil del foc,

i bull, i escampa al seu voltant

una amorosa suavitat

que fa de bon estar-hi prop.

Senyor, dins de mi heu posat

la presència viva d'una dona

com l'aigua bombollant dins una argila nova:

dintre meu per primera vegada s'és obrat

el miracle de la paraula que consola:

i els homes se m'atansen

per si de mi els banyés el rou

tebi i alat de la paraula.

Senyor, perquè haveu cridat tan fort

dins aquest fang meu trencadís?

O ens heu posat aquest daler dintre del cor

perquè ens hi turmentem, així

com és el meu turment, que en parlar sento estort

escapar-se'm el baf que m'enfortís

-la presència d'ella vehement-

en un anguniós deslliurament

com deu sé el de l'anima per la mort?

Si sé que el meu fang buit no duraria al foc!

Heu arranjat talment el rompre's dels meus dies?

O és per vessar-m'hi encara nova cosa millor?

Què, si no sou ja Vós, Senyor?

Visions i cants

Cant de Novembre   El vermell dels arbres, encès per la posta - dels sols hivernals,  delita i penetra lo mateix que aquells verds primaverals. Germans, alcem els cors, que tot és bell,  el verd i el vermell! Alcem els cors cantant la vida entera amb els brots i amb les fulles que se'n van; gosem el dia sens mirar endarrera, sense pensar amb els dies que vindran.  Gosa el moment;  gosa el moment que et convida, i correràs alegre a tot combat:  un dia de vida és vida; gosa el moment que t'ha sigut donat. No t'entristeixin, doncs, els funerals novembres, ni planyis mort lo que ha tingut ple ser... De plànyer és el donzell que ajeu sos membres ans d'haver-los cansat en el plaer.

Vora la mar els pins

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany